Los catalanes hacen cosas

Un dels mems més absurds, o que almenys a mi m’ho sembla, és el del presidente Rajoy dient que els catalans fem coses. El tema és cert, i es demostra cada cop que preguntem a algú com li va la vida.

—Anar fent!

Fent què? Ni idea, tu. Però anem fent. O tirant. De forma inespecífica.

Això em causa cert estupor, en especial quan, de sobte —o no tant—, hom es topa amb l’escriptor més… —lloat? Idolatrat? Mitificat?…?— de les lletres catalanes, Josep Pla. No soc un gran expert en la seva obra, de la qual, de moment, em quedo amb la crònica parlamentària. Però per allò que més se’l coneix, i potser per allò que és més famós, és pel seu dietari: El quadern gris.

Això, i les seves descripcions, que s’expliquen amb allò que l’home feia cigarreta rere cigarreta, tot cercant l’adjectiu perfecte per allò que volia descriure. I aquesta fal·lera per l’adjectivació és, crec, un dels principals fets diferencials nostrats.

Fa anys em van mostrar la clau de volta en qualsevol text: l’important no és l’adjectiu, sinó el verb. Sense verb no hi ha acció. I sense acció no hi ha… res de res.

Podem anar fent cigarretes, vapejar, menjar pipes o bufar núvols fins que ens avorrim de la vida, o fins a desenvolupar un parell de càncers de pulmó i laringe, tot buscant com descriure allò que ens passa a la vida. Però cal tenir en compte que d’aquesta manera, no abandonarem mai la posició bastant còmoda d’espectadors.

Podem descriure el nostre entorn, allò que ens passa, o, d’altra banda, podem prendre les regnes de la nostra existència. Podem adjectivar, o podem començar a treballar el verb. Perquè el més important no és trobar bons adjectius. El més important és dominar el verb. Dominar l’acció.

Algun dia, els catalans haurem de decidir si volem continuar fent gala de fer veure que dominem la llengua, usant arcaismes cultíssims, o si volem fer coses, però de veritat.

Per començar, proposo fer com deia l’historiadora Mariona Lladonosa el passat estiu: deixar d’intentar determinar què és la catalanitat, i començar a pensar per a què serveix, què en volem fer. Canviar l’adjectiu per la funció. Potser d’aquesta forma podem començar a articular no només l’acció política, que està molt bé, sinó les coses del dia a dia.

Publicat a L’enllaç dels anoiencs, el 25 d’abril de 2024 (p. 26).