Per a les properes eleccions hi ha qui demana cops de timó, i que tornin aquells qui tenen la capacitat de dirigir Catalunya cap a un nou horitzó. Fa deu anys que van començar les metàfores marineres, els projectes messiànics i els candidats que, amb tant canvi de rumb, han acabat vivint fora del país. En resum, cants de sirena que tan sols ens han portat a una circumnavegació al voltant d’enlloc. El problema és que, com al mar no hi ha camins sinó esteles —i aquestes desapareixen ràpid— n’hi ha que no saben veure que estan perduts.
No calen cops de timó ni canvis de rumb, sinó deixar les metàfores i baixar a la realitat, com qui intenta tornar de Barcelona a Igualada amb transport públic. Ha de córrer, perquè sortint de Barcelona a les onze, s’arriba a casa cap a la una de la matinada: amb el darrer tren des de Barcelona tan sols s’arriba a Martorell, i després cal agafar un autobús turístic que et passeja per l’antic camí ral del segle XII. Per fer el camí invers, anar d’Igualada a Barcelona —i de dia, al tanto—, has de tenir sort per poder pujar a l’autobús. Després ve un viatge ple d’aventures i ple de coneixences. I no cal pregar perquè el camí sigui llarg, que ja ho és prou.
Però si viatjar a Barcelona és una aventura, per anar a Manresa passem de l’odissea a la utopia. Qui vol anar a Itaca, podent anar a Manresa? Set freqüències diàries d’autobús, però només de dilluns a divendres. Els caps de setmana cal anar més lluny, molt més lluny. En concret a Martorell i, allà, trobar-hi noves sendes. És a dir canviar de tren. Dues hores i mitja per un trajecte que en vehicle privat es fa en trenta minuts. Anar a Barcelona no hauria de ser una epopeia homèrica, sinó una cosa rutinària. I les capitals de comarques veïnes necessiten estar connectades amb transport públic decent i amb horaris de persona.
A les properes eleccions no calen cops de timó ni marejar més la perdiu. Cal que a l’Anoia puguem tenir un transport públic decent, digne, que permeti que els anoiencs puguem moure’ns amunt i avall com necessitem. Durant la pròxima legislatura es renovaran les concessions del transport públic pels següents vint-i-cinc anys. Aquestes concessions haurien d’incloure no sols més interconnexions i més freqüències de pas, sinó també més autobusos, més moderns i amb garanties que no es desintegrin durant el viatge.
Quina Catalunya volem? La dels grans timoners i les metàfores marineres que no ens han portat enlloc? La dels canvis continus d’horitzó, perseguint miratges? O volem viatjar de la forma més fàcil possible del punt A al punt B, i arribar a l’hora allà on necessitem? Amb en Salvador Illa, i amb en Jordi Riba, tenim força per governar, i una oportunitat per aconseguir-ho.
Publicat a L’enllaç dels anoiencs, 9 de maig de 2024 (p. 27).